Decau el sol. La tarda mor.
– Mira, – mira, – mira !
És un vespre de mirades.
– Què és el que diu aquella figura encaputxada ?
– Són creus, són cadenes.
És un vespre de penitència.
– Ram, ram, rataplam.
És un vespre de respecte.
– Perquè s’apaguen el llums ?
– Perquè tantes atxes enceses ?
És un vespre de misteri.
– I aquella dona que plora?
És un vespre de dolor.
– Perquè tothom calla ?
És un vespre de silenci.
– Perquè tantes càmeres fotogràfiques ?
És un vespre de records.
Desprès vingué la nit,
i la ciutat era un compendi de mirades,
de penitència, de respecte, de misteri,
de dolor, de silenci i de records.
L’infant no entenia totes aquestes coses.
L’home, si no entenia, pressentia.
La figura de Crist desfilant pels nostres carrers
deixa el cor en un puny,
i es compren tot això de les mirades,
de la penitència, del respecte, del dolor i del silenci.
– És sempre així ? – pregunta l’infant.
– No. Però ho hauria de ser.
Hi ha una gran lliçó en aquest Crist penitent.
En aquest capvespre, les coses es mostren
en el seu valor exacte, en la seva mida justa.
És el gran miracle de la Passió feta sang innocent i redemptora.
I ja és de nit.
És fosc i no ho podem pas evitar.
La nit de Crist mort a la Creu.
La nit del gran sacrifici, de la renúncia,
del do generós, del lliurament total.
I l’infant segueix preguntant a l’home:
– Perquè ? – Perquè tot això ?.
Daniel de la Fuente Torrón (1934-2012)
De: “¿Porqué, porqué todo esto?”, de 1967
Versió en català: Lluís M. Salvat.
