“A LA RECERCA DEL DÉU VERITABLE”
Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor
Tarragona, 14 de març del 2019
Pau i bé a tots els que he vingut al Santuari de Ntra. Sra. del Sagrat Cor per tal de reflexionar entorn a la Quaresma. En començar, he d’agrair a l’Associació dels Antics Alumnes del Col·legi “La Salle” d’aquesta ciutat i a la seva Junta Directiva, la oportunitat que m’han ofert de ser present entre tots vostès amb motiu de la commemoració del Primer Centenari de la seva fundació i establiment a la ciutat. Enhorabona per aquest segle de fruitosa caminada que ha deixat petjades positives en l’odre pedagògic, cultural, social i religiós a Tarragona.
El títol d’aquesta ponència, A la recerca del Déu veritable, obeeix i afecta a bona part de la realitat social que ens envolta. Sembla ser que la societat en la que vivim no necessita, pel general, del concepte ni de l’experiència de Déu per desenvolupar-se personal i col·lectivament. L’expressió “carpe diem” – “viu al dia”–, ens invita a fruir només superficialment del moment present i evitar qualsevol agent, exterior o interior, que ens condueixi a sospitar la possible Transcendència i, en conseqüència, es poguí emborrascar l’aparent felicitat i serenor intel·lectual del moment present. A partir d’aquest supòsits la dissertació s’ha vertebrat en tres apartats.
- Procés de conversió enmig d’un món que exclou el Déu veritable
- Testimonis fefaents del Déu veritable des de la virtut de la humilitat
- Signes evidents i pràctics de la presència del Déu veritable a la Humanitat: pràctica de les obres de misericòrdia, d’indignació i la tendresa.
I. PROCÉS DE CONVERSIÓ EN MIG D’UN MÓN QUE EXCLOU EL DÉU VERITABLE
a) Procés de conversió
Aquesta reflexió s’ha entendre en el context del temps de Quaresma, o temps fort de l’any litúrgic en el qual es fa alçaprem el procés ininterromput de conversió del cristià que es perllonga durant tota la seva vida de pertinença a l’Església: des del baptisme fins a la seva mort, o encontre definitiu amb Jesús Ressuscitat.
Cal, doncs, aprofitar aquesta, avinentesa tal com diu un himne de l’Ofici de Lectura del temps quaresmal: “[…] Quaresma, temps de Déu, no en desoïm la crida. La nostra vida breu respira nova vida”.
Res del cristià queda exclòs d’aquest procés de conversió. Es tracta d’una reorientació radical de tota la vida, un retorn a Déu amb tot el cor, un deixar de pecar, una aversió al mal; l’itinerari de conversió inclou el desig personal i la resolució voluntària de canviar de vida amb l’esperança i l’ajut de la misericòrdia divina.
Tanmateix, aquesta opció lliure i voluntària de donar prioritat a la conversió interior no elimina, sinó que inclou l’obligació d’aportar a les respectives institucions eclesiàstiques, i a les condicions de vida personal, quan provoquen el pecat, els sanejaments que calguin perquè s’avinguin a les exigències de la Justícia i afavoreixin el bé comú, especialment quan afecten als més desvalguts.
D’aquí la importància de reiniciar constantment, tan a nivell personal com institucional, aquest procés de conversió, com veiem que ho està duen a terme actualment l’Església –a la vegada santa, pecadora i filla del seu temps–, enmig d’una allau de misèries que l’acompanyen degut a tantes infidelitats de membres seus, rellevants o no, que empastifen i enfosqueixen la seva imatge. Resulta esperpèntic l’allau d’abusos de pederàstia segons dades aparegudes al llarg del 2019: de 45.000 persones fitxades a Espanya per presumptes abusos sexuals, només 33 afecten a religiosos i sacerdots. Si es demostren judicialment, tots són proporcionalment punibles. No hi ha dubte que l’Església depurarà, sense encobrir i amb transparència, aquests greus delictes i en sortirà, amb l’ajut de la Justícia, més purificada i enfortida en el seu procés de conversió continuada. Tots aquests presumptes delictes i greuges a tots ens afecten, colpeixen i entristeixen.
Ara bé: podríem dir que aquest procés de conversió, que hauria d’afectar a tots els batejats, és polièdric; per tan, presenta diferents cares o vessants segons es vulgui remarcar un aspecte o un altre de la vida cristiana i de la quotidianitat. Nosaltres ens fixarem, sobre tot, en una cara o vessant d’aquest poliedre que considerem d’una importància cabdal: la recerca del Déu veritable. Es podem preguntar: per què optem per aquesta recerca? La resposta és contundent: no interessa el Déu revelat per Jesucrist
b) Un món que exclou el Déu veritable
Ens trobem immersos en una cultura hedonista basada en el consum, presidida pels interessos econòmics, subjugada per les decisions dels mercats i, també, per l’ús inadequat dels qui ostenten els poders fàctics de la societat. El reconeixement o respecte vers aquest Déu veritable, que s’ha posat a favor de les víctimes que pateixen qualsevol tipus d’injusta misèria, seria capaç de sacsejar i trasbalsar els fonaments d’aquesta cultura, raó per la qual malda per marginar-lo, prefereix considerar-lo com un intrús, o bé reduir-lo a una utopia conceptual indemostrable i mai evident.
En nom de l’autonomia i la llibertat, molts volen explicar el món al marge d’aquest Déu, el pinten com un monstre que branda el cristianisme per dominar-nos: autoritari, repressor, misogin, racista. D’altres li carreguen la responsabilitat dels horrors comesos per la humanitat sense voler assumir la pròpia responsabilitat.
Per altra banda, també assistim a un conflicte entre els qui posen al capdavant una imatge extremadament masculina de Déu, i d’altres que ens sentim membres d’una Església que, com a bona mare, malda per a tenir cura de tothom, especialment d’aquells que sembla que no hi siguin comptats, els descartats de la societat.
II. TESTIMONIS FEFAENTS DEL DÉU VERITABLE DES DE LA HUMILITAT
Ens interpel·lem: com podem aconseguir ser testimonis d’aquest Déu veritable en el que creiem? Des de tres perspectives concretes i fàctiques.
a) Des de la humilitat
Sant Agustí, expert en aquest procés de conversió, adreça a Déu aquesta agosarada i valenta pregària: “Que us conegui, oh coneixedor meu, que us conegui tal com soc conegut. Força de la meva ànima, penetreu dins d’ella i disposeu-la per tenir-la i posseir-la sense màcula ni arruga”. El sant bisbe d’Hipona demana a Déu poder-lo conèixer, a ser possible, d’una manera exhaustiva: tal com soc conegut per Déu. No és, tal volta, demanar massa?
Quan sant Agustí parla de la coneixença de Déu no ho enfoca des d’una perspectiva purament intel·lectual sinó vital, o millor dit vivencial. És tota la persona sencera la que hi queda implicada. Res d’ella en queda exclòs. Cal que Déu penetri en la seva ànima, disposi d’ella, la posseeixi sense màcula i sense arruga. Això només es pot fer des del reconeixement de la pròpia petitesa, des de la buidor i la foscor. En una paraula: des de la humilitat. Talment humils com Jesucrist va néixer a Betlem entre palles de pessebre, va entrar a Jerusalem muntat sobre un pollí, i al cenacle va netejar els peus dels apòstols.
Perquè Déu va fer meravelles en Maria? Perquè la va omplir de gràcia? Per la seva buidor de sí, per la seva humilitat, com se’ns diu en el Magnificat: “Ha mirat la petitesa de la seva serventa […] Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils […]”.
I si ens fixem en el Dimecres de Cendra veiem com són dues les frases a escollir pel prevere mentre imposa la cendra: “Recorda que ets pols i a la pols tornaràs”; o bé, “Converteix-te i creu en l’Evangeli”. Tanmateix, no es tracta de dues frases excloents sinó complementàries: només des del reconeixement del propi no-res, i des la pols podrem arribar a la conversió adherint-nos cordialment a l’Evangeli.
Per tant, només des de la humilitat podrem aspirar a accedir a aquesta coneixença vivencial del Déu veritable. Malauradament a la majoria de les institucions hi trobem conductes, actituds i expressions que són totalment alienes i contràries a la humilitat: el superb que aspira a càrrecs cada vegada més alts, obviant les “càrregues” que impliquen; el prepotent que trepitja i no vol rivals sinó sotmesos; i el nepotista que distribueix càrrecs i poders entre els seus. Aquests pecats, obra del poder espiritual del maligne, es donen a la nostra societat actual.
b) Des de la recerca coratjosa
A més de la humilitat, que hauríem de practicar com a testimonis fefaents del Déu veritable, l’imprescindible testimoniatge implica incentivar una recerca veritable i coratjosa. El mot recerca significa “acció de recercar amb tota cura, atenció per trobar o descobrir quelcom, investigar”.
El mot veritable significa “conforme a la veritat, a allò que realment és”. Es contraposa a “fingit, contrafet, pretès o mera imitació”.
Anar a la recerca del Déu veritable significarà, doncs, dur a terme un esforç coratjós i perseverant per a trobar el veritable Déu, aquell que realment és, i no simplement aquell amb el qual m’he familiaritzat tota la vida, des de la infància, al sí d’una família creient; ni aquell que jo vaig estudiar a unes classes de teologia dogmàtica o moral a la Universitat, o a un Institut de ciències religioses; ni aquell amb qui m’he relacionat mitjançant la pregària, ja hagi estat sovintejada o esporàdica, rutinària o atenta, litúrgica o de pietat popular, fervorosa o resseca…; ni aquell que m’ha impressionat tot llegint llibres de sants o, si més no, de persones que, tot i no estar canonitzades, han trobat en Déu el sentit de la seva vida i la plenitud de les seves aspiracions.
Tanmateix, no es tracta, d’esborrar tota aquesta coneixença de Déu que hem anat acumulant i enriquint durant tota la nostra vida. De què es tracta, doncs? Es tracta d’anar-nos desprenent de tot allò que de fingit, contrafet, pretès o purament imitat s’hagi anat adherint solapadament a la nostra manera de viure i que ha desfigurat al Déu veritable que els altres haurien d’haver vist en cadascú de nosaltres i que, dissortadament, no ho han trobat car no hem estat testimonis fefaents de la seva presència.
c) El Déu revelat per Jesucrist
En arribar a aquest punt ens hem de preguntar: qui és aquest Déu del qual cadascú de nosaltres cal que en sigui testimoni fefaent? No cal dir que aquesta dissertació no exclou ningú (ateus, agnòstics, creients en diversitats de deus…); tanmateix, és obvi que els primers al·ludits som aquells que creiem que el Déu veritable és el Déu revelat per Jesucrist.
Al Pròleg de l’evangeli de sant Joan (Jn 1, 1-18) se’ns diu: “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu […] En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes […] Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots als qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu […]” I acaba dient: […] “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres […] La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist. A Déu ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que es Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”.
Aquesta entrada majestuosa s’anirà aclarint al llarg de tot el seu evangeli fins acabar en llur cloenda que diu: “Aquest és el deixeble que dóna testimoni de tot això. Ell ho ha escrit, i sabem que el seu testimoni és digne de crèdit”.
L’evangelista Joan, en els textos que acabem d’escollir, s’auto-proclama testimoni excepcional de la divinitat encarnada de Jesucrist. D’entre els tres apòstols predilectes –Pere, Jaume Joan–, ell fou l’únic que es va identificar plenament amb el seu estimat Mestre fent-se present a la muntanya del Calvari, al peu de la creu, i que en aquell moment allargava simbòlicament la seva presència a tots els calvaris patits per tots els crucificats del món al llarg de la seva història. Aquesta presència efectiva és l’únic que pot garantir l’autenticitat del seu testimoniatge sobre el Déu veritable. També són corprenedores les paraules del centurió qui, en veure la manera com havia expirat Jesucrist, digué: “És veritat: aquest home era el Fill de Déu” (Marc 15,39), anunciant així la conversió dels pagans.
III. SIGNES DE LA PRESÈNCIA DEL DÉU VERITABLE: PRÀCTICA DE LES OBRES DE MISERICÒRDIA, INDIGNACIÓ I TENDRESA
De la mateixa manera que al començament dèiem que sense la humilitat no podíem anar a la recerca del Déu veritable, a l’acabar volem assenyalar que la pràctica de les obres de misericòrdia, feta des d’una sana indignació i amb tendresa, és l’únic que pot garantir al món d’avui la presència alliberadora d’aquest Déu revelat per Jesucrist.
a) La pràctica de les obres de misericòrdia
Acabem de recordar que Déu “ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. No ens donem compta que això mateix succeeix avui dia? Jesucrist ha amarat allò que ha tingut de millor la cultura occidental i ara se’l va arraconant i considerant com un intrús, com un estrany.
De fet, quan diem que Déu és un estrany el que estem afirmant és que l’experiència de Déu no és evident. Podem tenir experiència de Déu però ens resulta estranya i necessitem tot un llarg procés per anar-la assimilant. Un exemple clar ens el donen els deixebles d’Emmaús. Pel camí es troben amb un estrany, amb algú que no coneixen, i no és fins al final del relat que reconeixen Jesús, quan l’acullen com un foraster que passa de llarg: “Queda’t amb nosaltres que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar […]” (Lluc 24, 29). No se’ls obren els ulls fins que comparteixen taula amb Ell.
Tot això ens mena a l’evangelista sant Mateu (Mt 25, 31-46), on Jesucrist ens dóna una pista fonamental: la pràctica de les anomenades obres de misericòrdia: “Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vareu acollir; anava despullat, i em vareu vestir; estava malalt, i em vareu visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. Sorpresos perquè no eren conscients d’aquesta presència preguntaren: “Quan va ser això?”: només quan responem amb promptitud a les necessitats dels altres Déu deixa de ser un estrany i es fa present en les nostres vides.
b) Des d’una sana indignació
La indignació és un enuig vehement enfront de realitats que es consideren inacceptables i que, per tant, genera una força capaç de mobilitzar fins i tot a d’altres persones que coincideixen en la mateixa percepció. Tanmateix, si aquestes “realitats inacceptables” són afavorides pels poderosos llavors sorgeixen mecanismes que impedeixin la posada en pràctica de mesures que eliminin o, si més no, atenuïn les causes de la indignació. Aquests mecanismes solen ser: l’evasió, que allunya o distreu del problema real; l’egoisme, que només cerca el benestar individual; i la por, quan es considera que els problemes que han engendrat la indignació són massa grans i complexos i la solució resta molt allunyada de les nostres possibilitats.
Segurament, en aquest moment ens ve a la memòria el passatge bíblic on Jesús es va mostrà fortament indignat: la purificació del temple. Tota vegada que és citat pels quatre evangelistes ben segur que es tracta d’un passatge molt important (Mateu 21, 12-17): “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va treure els qui compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: Diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres en feu una cova de lladres”. Sembla ser que aquest fet fou el detonant que va decidir als poders fàctics jueus a dictaminar la condemna a mort de Jesucrist. S’ho podia haver estalviat: no ho va fer.
La recerca seriosa del Déu veritable també ens demana assumir riscs que es sobreposin a la indolència i la comoditat propiciades per una societat que només cerca el rendiment i genera esgotament per a les causes més nobles.
c) Des de la tendresa
El segon tret és la tendresa. S’entén com una “afecció plena de dolcesa que hom sent vers algú”. Va en la línia evangèlica de la misericòrdia, de la llàstima, de la compassió. Són moltes les planes de l’Evangeli en les que Jesús està amarat d’aquest sentiment que el llença amb promptitud i eficàcia a socórrer les persones i multituds desvalgudes per a posar-hi remei. Hi ho fa no des de la distància, sinó des de la proximitat, des del frec a frec. Com ho va fer el bon samarità que, en veure l’home que va caure en mans dels bandolers “va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides” (Lluc 10, 25-37).
Tanmateix, si s’hagués d’escollir un text en el que es palesa a bastament aquesta tendresa el trobem a la paràbola anomenada del fill pròdig que caldria anomenar-la del pare misericordiós. Tota ella traspua tendresa. Sobre tot quan el fill pròdig se n’anà a trobar el seu pare: “Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà”. (Lluc 15, 11-32).
Henry Nowen, un dels escriptors més llegits a les darreries del segle XX, contemplant el quadre de Rembrandt El retorn del Fill pròdig (1662) al Museu de l’Hermitage de St. Petersbutg, captà la tendresa d’un Déu, a la vegada Pare-Mare, i vessà totes les experiències que experimentà observant aquesta obra en el seu llibre que duu el mateix títol del llenç.
D’aquesta manera, sota l’aspecte d’un vell patriarca jueu, surt allí també el Déu maternal que acull el seu fill que retorna; s’hi veu a Déu com a mare que rep novament en el seu sí aquell que va crear a semblança seva. S’hi sent l’eco de les paraules del profeta Isaïes: “Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d’estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l’oblidés, jo mai no l’oblidaria” (Isaïes 49, 15).
CONCLUSIONS
- La recerca del Déu veritable forma part del procés de conversió que dura tota la vida
- Ens trobem en un món que rebutja aquest Déu veritable
- Només des de la humilitat podrem accedir a aquest Déu
- Ens cal un esforç per eliminar de nosaltres tot allò que desfigura la imatge de Déu
- El Déu veritable és el Déu revelat per Jesucrist, del qual en donen testimoni els evangelis
- Només aquells que es prenen seriosament la pràctica de les obres de misericòrdia poden ser testimonis fefaents de la presència del Déu veritable en aquest món
- La sana indignació i l’autèntica tendresa són signes fefaents de la seva presència.
Dr. Antonio Pedro Martínez Subías
Delegat per al Patrimoni Artístic i Documental i l’Art Sacre de l’Arxidiòcesi
Canonge de la Catedral Metropolitana de Tarragona
